28 febr. Autoestima i necessitat de dolçor
Aquest tema de l’amor és com a mínim complicat o més aviat relliscós. Em refereixo a l’amor envers a un mateix, als límits, a la llibertat de triar i també de generar l’espai intern per permetre que les coses suceeixin. Em refereixo a disposar del temps necessari per esbrinar què sento o què vull més enllà del que se’m demana, per decidir amb llibertat. I també del conreu de la saviesa interior, perquè sí, perquè m’ho mereixo.
Alguns mestres expliquen que els processos de transformació només comencen quan som capaços de relaxar-nos amb nosaltres mateixos. Quan ens relacionem amb aquesta persona que soc jo sense moralitzar, sense duresa ni tampoc enganys. Pretendre desprendre’ns de patrons mentals perjudicials sense haver desenvolupat ni que sigui una mica d’aquest amor envers un mateix, és una autoagressió.
Quan ens titllen d’egoistes sovint ens paralitza. Aquesta paraula té el poder d’anul·lar-nos moltes vegades. En algun lloc malentenem que egoista vol dir que ens situem a nosaltres abans que els altres i que això no és correcte.
I, no obstant, és impossible comprendre què li passa a l’altre, donar-li l’espai per a poder ser i respectar-lo si no sento amor per mi mateix,
si no disposo la pròpia mesura de com resolc l’acceptació més o menys serena de les meves dificultats. Perquè la resta de situacions que relacionem amb l’amor acostumen a ser d’amor basat en la necessitat, l’interès o la dependència.
Avui explicaré com, des de l’alimentació, podem ajudar-nos a ser més amorosos amb nosaltres mateixos. Tots sabem que, quan això passa, la vida també es torna més amable.
El primer pas és estimar-nos prou com per menjar amb el temps necessari, aliments de qualitat cuinats amb amor. Molts em direu que això és massa. Que no teniu temps. Que suposa un malbaratament del minuts disponibles!
Prestar atenció al que mengem i bevem, així com a la manera en què ho fem, ens proporciona arrelament, i això alimenta no tan sols el nostre cos i la nostra ment sinó també el benestar del nostre món per a les generacions futures.
Quan dediquem temps a preparar àpats que ens nodreixen tenint en compte les nostres necessitats com a organisme, esdevé un acte d’amor. M’escolto i reacciono a les meves necessitats. De vegades, fins i tot podem agrair els aliments de què disposem. Ens adonem que molts avantpassats nostres mai hagueren somiat disposar d’aquest plat de verdures acolorides.
L’agraïment és sanador.
Després ens donem temps per mastegar. El procés de masticació allibera l’enzim ptialina que facilita la digestió i genera estabilitat emocional, relaxació, satisfacció i claredat mental…Quan ho faig, em sento més serena, més satisfeta. He generat unes unces més d’amor envers mi mateixa.
Segons la medicina xinesa el gust dolç nodreix la melsa, el pàncrees i l’estómac. Aquests òrgans es troben en el xacra del plexe solar o centre vegetatiu. La funció d’aquest xacra és supervisar les funcions essencials en què es basa la vida de l’organisme. Això inclou no només la vida biològica sinó també l’àmbit de l’ego i és la zona del cos on la funció vegetativa es confon amb l’emotiva. Existeixen moltes interferències entre la gratificació afectiva i l’alimentació. Precisament, un exercici de poder ben entès i una voluntat al nostre servei són símptomes d’un bon funcionament d’aquest xacra.
Hauríem de cuinar de manera que hi hagués dolçor en cada àpat que fem. Però no em refereixo a sucres refinats ni a begudes gasoses ni a brioxeria industrial. No, aquest tipus de sucre complica la situació perquè genera dependència i ens torna ansiosos. Els sucres influeixen al cervell; la hiperglucèmia promou un efecte de dispersió i desorientació. Tot això sense comptar amb l’acidificació que produeix en el cos i tot el que això comporta a nivell de salut.
I de quin dolç parlo, doncs?
Em refereixo a nodrir-nos amb aliments complerts que disposen de dolçor natural. És a dir, de verdures cuinades amb temps i varietat de colors, de la dolçor natural dels cereals integrals, de les melasses d’arròs i els sucs concentrats de fruita, dels preparats casolans amb fruites naturals de l’estació.
D’aquesta manera, mica en mica, anem generant un marc físic de serenor natural. El desig de dolç va disminuint amb el temps i les emocions troben una base física que contribueix a generar un espai de confiança i estabilitat interna. Des d’aquí podem treballar millor amb elles.
Moltes vegades davant d’emocions relacionades amb la tristesa, el desànim o el desemparament tendim a desitjar làctics, sucre o aliments dolços. Aquests aliments proporcionen una primera sensació d’afectivitat i calidesa que acostumem a relacionar amb la infantesa i que pot funcionar com una tapadora energètica. Aquests aliments, passats els primers moments d’excitació provoquen un efecte rebot que accentua l’estat inicial, i a més creen dependència. Persones amb tendències depressives milloren significativament disminuint aquests aliments de la seva dieta i encetant una transició envers una ingesta de dolços de qualitat.
I ja per acabar, deixeu-me recordar l’aspecte de la responsabilitat, tant important en l’entorn de la Gestalt: Si no aprenem a cuidar de nosaltres mateixos no ho farà ningú més. Si ens fem càrrec de que sabem millor que ningú el que necessitem, això disminuirà la nostra dependència. Aleshores la nostra autoestima i llibertat esdevindran cada cop més grans.
Seguint aquesta filosofia, l’Alzina de Collbató ofereix Formació i Tallers de Cuina Natural, Saludable i Energètica. Fes una ullada a l’agenda!
