25 maig La dansa de les relacions
Com deia la meva àvia: enguany s’hi està difícil. Quan sembla que tot es troba en un perfecte estat d’equilibri i començo a creure que tot plegat té a veure amb alguna virtut o guany personal, la vida té la gosadia -o la gràcia- de recordar-me que mai puc deixar de ballar, que mai deixaré d’aprendre’n.
Recordo l’època -que ara sembla daurada- de quan els fills eren petits. Quan després de dies, pocs, d’una calma aparent, arribaven vents de canvi i calia refer un nou equilibri: de cop es posaven dempeus i aprenien a obrir el congelador, o es posaven malalts i ens desesperàvem a l’hospital, o l’adolescència amenaçava amb trencadisses personals que vivíem contra les cordes… Els fills, la família, els companys, la parella, els amics…Gràcies a ells, la vida té una altra perspectiva.
Són vincles que sens dubte ens construeixen i ens obliguen a ballar una dansa que a cops sembla impossible: el vaivé cadenciós del que sovint interpretem com a oposat i contradictori. Parlo de la necessitat d’acostament i de distància en períodes de temps diabòlicament petits. Dels comptes que sovint no quadren entre el que volem donar i el que esperem rebre. Del desig d’aixoplugar un amic o un fill i la certesa de que els tornarem a fallar. De la gratitud de deixar anar alguna cosa important en benefici de l’altre convivint amb la tossuderia de no cedir el que ens pertany…
Respirem i no és difícil sentir les demandes i manipulacions externes, el preu a pagar per sentir que formem part d’un grup, i el vertigen que suposa compassar tot això amb les pors i contradiccions del nostre interior.
La dansa de les relacions: tot just comencem a comprendre quines són les nostres necessitats quan el ritme de la cançó que ballem suggereix que no ens hi identifiquem massa…Tres passes decidides envers el compromís amb els qui estimem per després romandre en el buit infinit que suposa acceptar-los tal i com són…
Sovint, enmig d’aquesta dansa en la qual anem i venim, perdem peu i ens desesperem. Però també succeeix sovint que, en ple desequilibri i mentre experimentem una giragonsa inesperada, aprenem el millor regal: ser nosaltres -jo Sóc- part i motor d’aquesta vida que ens mou, el millor regal que ens fem, els uns als altres…
