04 abr. De futur, desafiaments i creixement personal
Considero que ens cal anar amb cura amb les visions catastrofistes del futur que ens espera. Comparat amb la història de la humanitat, aquest és un moment on tot es mou prou ràpid com perquè qualsevol extrapolació presenti un biaix de magnituds desorbitades.
El que si que sembla cert és que els mites que explicaven qui som i què ens espera ja no són vigents i el lloc on ens recolzem sembla poc sòlid o directament inconsistent.
Tot va de pressa sí, molt de pressa. Vivim en la immediatesa, diria jo. El temps s’escurça en aparença i sovint ens sembla ser partícips d’un entorn de ciència ficció.
Durant generacions hem estat educant els fills avançant-nos al que es trobarien quan fossin adults. Existia una perspectiva que assenyalava en una determinada direcció. Potser hem cregut adequat conrear en ells el sentit de la responsabilitat i hem procurat dotar-los de coneixements i un marcat sentit de la competitivitat.
Amb totes les excepcions, els adults que ronden la trentena del que era la amplíssima classe mitjana dels anys 80-90, són persones amb coneixements i valors notables però potser poc preparats pels canvis i la frustració que suposa que les coses no es comportin com havíem imaginat.
Molts d’aquests adults es troben ara en el repte de ser pares i si una cosa del futur que s’apropa és certa es que els canvis són i seran continus, radicals i vertiginosos. Cal reinventar-nos? I sobretot, com volem educar?
Arribats en aquest punt, podem començar a fer preguntes: Enfocant l’educació, continuen sent importants els coneixements? La competitivitat? Quin és el grau de seguretat desitjable?
Què en pensem de prioritzar la creativitat, la gestió emocional o l’autoconeixement?
La globalització ha superat moltes fronteres, també la dels interessos econòmics. Les nostres dades, és a dir, la informació de qui som es troba en mans de qui estigui disposat a pagar per tenir-la. És més, la desinformació circula per les xarxes sense aturador i sembla que les administracions tenen greus dificultats en regular el seu control.
Podríem continuar fent-nos preguntes; Tenim alguna possibilitat d’orientar-nos? De mantenir l’atenció en coses que realment ens interessen? De saber què volem en realitat?
Ja he dit que no crec que sigui bo posar-nos catastrofistes però això no vol dir aixecar les espatlles i tancar els ulls. No vol dir rendir-nos i deixar tot plegat en mans anònimes amb la secreta esperança què cuidaran de nosaltres i els nostres interessos.
I què té a veure el creixement personal amb tot això?
Té a veure amb assumir una certa capacitat de reeducar-nos. De voler mirar i descobrir el que és real. De punxar les idealitzacions o la còmoda versió del que ens agradaria que fos. D’esbrinar la diferència. De conèixer-nos fins i tot millor que Google i això vol dir interessar-nos per saber com funcionen els nostres gustos i emocions, quins són els nostres patrons automàtics, resistències i limitacions.
El creixement personal va de descobrir que hi ha preus a pagar que no es compten amb diners. Que val la pena entomar la responsabilitat de triar i sostenir la frustració quan ens equivoquem, respirar i tornar-ho a intentar.
Perquè si no estem nosaltres pilotant la nostra nau, hi ha algú que ho esta fent per nosaltres.
Com que no sabem quines capacitats ens seran útils en el món d’aquí vint o trenta anys, potser ens convingui desenvolupar habilitats per adaptar-nos als canvis, romandre oberts a nous aprenentatges i mantenir un determinat centre o resiliència davant de situacions inesperades.
La identitat o l’autoimatge ha estat un sòlid valor en la cultura occidental durant molts anys. Però ara potser ha arribat el moment d’aprendre a reinventar-nos. Ja no serem administratius o advocats, sinó que estarem fent de mecànics, o d’atletes, o estudiant una nova eina que ens permetrà adaptar-nos millor a l’entorn.
Si hem desenvolupat la capacitat de comunicar-nos, col·laborar, ser creatius i fer crítica constructiva, ens anirà força millor.
Només una cosa més. L’he deixat pel final perquè considero que és la més important: tot plegat no és perquè fa por o perquè anem de la mà de l’exigència. Ens cal caminar-ho amb amor. Aquest camí de descoberta ha de ser recolzat en el conreu de quantitats abundants de compassió, d’autoestima, d’amor…
En això estem… Sort!
