17 febr. Una vida amb lleugeresa

Una vida amb lleugeresa

Quan escolto parlar del moviment slow sempre recordo l’assaig d’Italo Calvino sobre “La lleugeresa” en les seves cèlebres “Sis propostes per al pròxim mil·lenni”. Van ser publicades l’any 1998, quan ningú parlava encara de slow life. Avui sento la necessitat de rellegir-lo amb un sentiment estrany de qui vol evitar de perdre’s alguna cosa important.

Per descomptat, us recomano la lectura d’aquest assaig però, a mode de resum, us copio el darrer paràgraf que utilitza un llenguatge poètic-metafòric. La traducció és meva.

“He parlat del xaman i de l’heroi del conte popular, de la privació soferta que es transforma en lleugeresa i permet volar al regne on tota carència serà màgicament satisfeta. He parlat de les bruixes que volaven en humils estris domèstics com pot ser una galleda. Però l’heroi d’aquest conte de Kafka no sembla tenir poders xamànics ni màgics, ni sembla que en el regne més enllà de les muntanyes de gel pugui omplir-se la galleda buida. Sobretot perquè si s’omplís no hi podria volar. Així, cavalcant la nostra galleda ens acostarem al proper mil·lenni sense esperar trobar-hi res més que allò que siguem capaços de portar. La lleugeresa, per exemple, les virtuts de la qual he provat d’il·lustrar amb aquesta conferència.”

Confesso que no sé gaire on vull anar a parar amb tot plegat. Sé que aquest matí m’ha colpit un vídeo de la psiquiatra Marian Rojas Estapé adreçat a pares sobre l’educació dels seus fills; vídeo que també us recomano: “Cómo educar para que le pasen cosas buenas a tus hijos”, per si el voleu buscar a YouTube.

La Marian Rojas parla sobre l’addicció a les pantalles i les repercussions que poden tenir en la nostra ment, i sobretot, en la dels nens que encara són força més vulnerables. Assenyala com les xarxes socials capturen la nostra atenció a la recerca de pseudo satisfacció immediata i de quina manera cerquem compensació en el telèfon per desconnectar de sensacions d’estrès o d’avorriment. Subratlla la importància d’educar en la tolerància a la frustració i l’avorriment perquè, aquests, són dos ingredients inherents a la vida que sovint no volem sentir. Encara que evitar-los ens aboca a una acceleració que ens desconnecta de la realitat.

Tot plegat fa palès la importància d’ensinistrar l’atenció. Perquè qui pugui mantenir l’atenció tindrà la clau per orientar-se en aquest món d’informació excessiva i per tant, la possibilitat de filtrar-la per construir un criteri. Per tot plegat, és important aprendre a esperar, ja que difícilment el que ens nodreix profundament arriba a través de la gratificació instantània.

He acabat de veure el vídeo i m’ha fet pensar que hem avançant ja un bon tram per aquest mil·lenni que Calvino preveia en un futur. Em qüestiono on és avui la lleugeresa que ens convidava a conrear i també em pregunto si col·laborant a difondre la pràctica del ioga, de la meditació, del contacte amb el cos i la natura o organitzant slow teambuildings i banys de bosc per a empreses de ment oberta, estic aportant alguna cosa a aquest segle que ens ha tocat viure.

Sovint em sento a contracorrent perquè res del que proposo és prou estimulant ni ràpid. I em reafirmo en que sí, que aquestes eines ajuden a contactar amb els aspectes reals de la vida, amb les coses senzilles que ens nodreixen i que sovint passem per alt perquè per fer-ho, cal ralentitzar-nos i sentir.

Des d’on sóc, amb la meva edat i trajectòria, amb els encerts i les dificultats, la sensació és que, certament, al meu voltant tot s’accelera. Quant més de pressa va tot, més sento la necessitat d’aturar-me. Regalar-me una estona de vida lenta, per sentir-la i assaborir-la, per aprendre a ser feliç també en el buit, la tristesa o el dolor. Romandre en el que no se ni sabré mai, en el que no arriba. Posar el telèfon en mode avió encara que no voli, perquè sí, perquè sinó em trobo a faltar d’una manera que no em fa viure bé.