En crisi: faig teràpia o medito?

Les preguntes arriben quan apareixen les crisis i tot trontolla, aleshores intuïm que la vida ha de ser alguna cosa més que l’exigència o la frustració continuada a la que estem acostumats mentre perseguim ideals inassolibles. Arriben quan les respostes de sempre ja no ens tranquil·litzen i és aleshores quan ens obrim a opcions que temps enrere eren inimaginables. Buscar un terapeuta o aprendre a meditar?, aquesta és una pregunta que es fan moltes persones que volen trobar respostes. Ho sàpiguen o no, han encetat un camí de creixement personal.

Les teràpies humanistes en general i la Gestalt en particular serveixen per desbloquejar interpretacions inamovibles del que és el fet de viure. Acompanyen a descobrir una manera sana d’existir en el món de la forma i dels pensaments. A discernir, per exemple, quins són els límits entre jo i els altres i a aprendre a respectar i a assumir la responsabilitat pròpia en les relacions i en la vida.

Sempre és interessant aprendre a contactar amb el cos i distanciar-nos dels pensaments. La vida, mirada des de la posició d’un observador permet un espai on podem estar més tranquils i en confiança. Aquest seria un pas envers la meditació i té molt en comú amb el que proposa la Gestalt. Les propostes de mindfulness o Consciència Plena, sota el meu parer, reforcen aquesta comprensió de que som un cos físic, un cos emocional i un cos que pensa i pretenen situar-nos en el món d’una manera més holística o integradora.

Però meditar pot ser molt més. Sota la meva opinió, és important disposar d’un ego saludable abans de posar-nos a transcendir-lo. Haver construït una identitat capaç i autònoma basada en una autoestima que exerceix un control mínim de la vida quotidiana és interessant abans de fer un salt envers els àmbits transpersonals. Aquest aprenentatge em sembla fonamental abans d’endinsar-nos en l’àmbit de la consciència no conceptual, en el “tots-som-un” i en el regne del buit.

Altrament, tot es fa molt confús i és molt fàcil perdre’s. És prou freqüent acabar trobant en l’espiritualitat, una falsa porta en nom de la qual amaguem i esquivem les pors atàviques amb les que convivim. És el que anomenem el by-pass espiritual o el materialisme espiritual. És fàcil trobar “mestres” gens conscients de la seva necessitat egoica de ser “seguits” i considero que poden fer molt de mal.

Certament, per moltes persones és possible realitzar un camí espiritual sense fer teràpia. També és cert que la teràpia arriba fins on arriba però cal, per un mitjà o altre, descobrir el castell de la il·lusió i del narcisisme i atrevir-nos a mirar-lo de cara. Les teràpies humanistes aplanen molt el camí. També és cert que no serveixen per tothom.

De manera que no tinc una resposta concreta a la pregunta inicial. Depèn de com siguis i del que vulguis aconseguir. Considero que sovint són complementàries i teràpia i meditació poden caminar plegades durant un temps.