Més enllà del creixement personal

En algun moment vaig comprendre que la vida no tenia més sentit que el que jo volgués donar-li. Tenint en compte l’evidència del canvi i la impermanència, semblava un objectiu raonable proposar-me esbrinar qui era en realitat i desenvolupar-me com a persona. Intuïa, i acceptava, que aquest procés no s’acabaria mai i això ja m’estava bé. 

En els inicis, esperava que aquest esforç m’ajudaria a assolir un estat de perfecció que, amb la neurosi d’aquella època, em semblava desitjable. Darrere d’aquest plantejament hi havia l’esperança equivocada que, d’aquesta manera, seria cada cop més reconeguda i estimada.

De mica en mica, no sense patiment, es va fer evident que bastir una imatge de qui en realitat no era suposava un esforç inassumible. I vaig acompanyar-me en el dol d’acceptar que en realitat era més fràgil, menys intel·ligent i capaç del que en realitat hagués volgut. La part positiva de tot plegat va ser descobrir que aquest desencís implicava menys tensió i que, contra tot pronòstic, estava més contenta. La vida s’adaptava més fàcilment al que anava descobrint i el fet quotidià semblava més fluid i satisfactori. Vaig anar comprenent que, en realitat, això del creixement personal implicava endinsar-se en les febleses i vulnerabilitats i acceptar el «jo» que havia negat i amagat tota la vida. 

La connexió amb el cos ha estat clau durant aquest període perquè m’ha permès comprendre els missatges de les sensacions. De què parla l’angoixa o què li passa al diafragma quan m’obligo a alguna cosa que en realitat no vull. També m’ha ajudat a obrir el cor a les necessitats i mirar els desigs amb compassió. 

Amb els companys de procés hem compartit un munt de descobertes que han resultat útils per anar vivint el dia a dia: de quina manera emocions i pensaments s’impulsen i es donen corda, què vol dir responsabilitat, la diferència entre pensar i saber alguna cosa. Què és això del caràcter i per a què serveix. De què va en realitat això de l’amor. I sobretot, què no sóc «jo».

Semblaria que finalment els fruits havien arribat i era el moment de la recollida perquè vam començar a viure amb prou espai per acollir-ho tot: les necessitats de l’infant que vam ser una vegada, els somnis de l’adult que ens acompanyava i també la mirada envers una realitat que ens envoltava i que tan sovint ens semblava indesxifrable. 

I quan semblava que això era tot, que podíem engaltar els daltabaixos vitals sense necessitat de posar-hi el plus de patiment d’antuvi i que ja no ens perdíem en laberints de culpabilitat, va arribar quelcom nou: l’exercici de connexió habitual del «què penso, què sento, què m’està passant» es va tornar innecessari i estrany. Les coses perdien importància i «jo», també. 

Ja no ens venia de gust aprofundir en les teories de sempre i semblava més interessant embadalir-se i restar en pau que entretenir-nos amb judicis interminables. Ens va començar a agradar sentir la Vida de què formem part i deixar d’estar atents al reconeixement perquè ja som el que som i això era més que suficient.

Com si ens diluíssim en quelcom més gran que potser ja no era «jo». O sí, però no aquell cos que em delimitava ni aquell caràcter que em definia. 

Llavors vam saber que el creixement continuava. I que volia anar més enllà de la persona.

Més enllà del creixement personal.

També et pot interessar…

Teràpia Gestalt | Curs d’introducció a la Gestalt