19 abr. Adonar-nos
Adonar-se és un dels pilars de la Teràpia Gestalt. Pertany al tipus d’experiències difícils d’explicar perquè no són de l’àmbit de la paraula. Em refereixo al “darse cuenta” o a l’“awareness”, aquest esclat de consciència que ens assabenta d’una certesa íntima. Es tracta d’una manera de conèixer més enllà de l’activitat intel·lectual.
En aquest precís moment m’adono de l’ordinador que tinc al davant, la seva textura, els reflexos de la pantalla. També m’adono de la veu del veí que m’arriba i el to que utilitza; es barreja amb el soroll d’un cotxe que passa pel carrer tocant el clàxon. És un exemple del que suposa adonar-me del món exterior.
Al mateix temps, m’adono de quina manera em molesta el soroll del carrer i de la presència d’un nus a l’estómac que es va fent gran. També constato que tinc una mica de fred i em noto inquieta. M’adono del món interior.
Aquests dos tipus d’adonar-me tenen a veure amb la meva realitat tal com la visc. Són les dades de la meva existència aquí, en el moment en què succeeixen. Existeixen perquè sí, perquè així ho experimento.
També hi ha un adonar-se de la fantasia. Em refereixo a l’activitat mental que va més enllà del present. Jutjo, penso, imagino… I, no obstant això, dins d’aquesta fantasia hi ha una veritat encoberta. La puc descobrir si em concentro en la fantasia alhora que prenc consciència de les sensacions físiques…
Ara, per seguir amb l’exemple, mentre escric aquest text experimento la por de no saber-me explicar prou, projecto un futur on no entendreu el que estic escrivint. Aquest pensament em provoca una tensió que relaciono amb el nus que creix a l’estómac. Si m’acompanyo una mica, m’adono que estic molt cansada i emergeix en mi un sentiment a mig camí entre l’enuig i la tristesa. Ara evidencio amb claredat que m’estic exigint massa…
Com us intentava explicar més amunt, adonar-se no pertany a l’àmbit del que és intel·lectual. En algun lloc del procés sensorial de l’experiència s’esdevé un reconèixer que és complet en si mateix. Es tracta de llambregades de consciència que ens comuniquen informacions sobre nosaltres i el que ens envolta. Explicar-ho, ni que sigui mentalment, no afegeix res.
Aleshores, com és que sembla que ho estem pensant?
La paraula, l’etiqueta, el concepte, l’explicació del que estem vivint, acostumem a afegir-la a l’experiència de forma tan ràpida que podríem dir que ho fem de manera automàtica. Vivim aquesta connexió com si fos simultània.
És degut a aquesta simultaneïtat de viure experiència i pensament que acabem perpetuant a la nostra vida els mateixos patrons de relació, els mateixos pensaments, la mateixa manera d’entendre les coses.
Conceptualitzar ens fa sortir de l’experiència vivencial i contactar amb un antic arxiu de respostes.
Em podríeu dir que la comprensió intel·lectual té a veure amb l’evolució de l’espècie i és cert. Obeeix a avantatges indiscutibles: una resposta ràpida, seguretat, funcionalitat… D’alguna manera, obtenim una elevada eficiència en el funcionament habitual repetint patrons impresos a edats molt primarenques. La pregunta és si en la vida actual ens interessa tot el que estem perpetuant.
Perquè, si el que busquem és aprendre coses noves, obrir-nos a veritats més àmplies i evolucionar, si decidim que volem passar pel sedàs propi el que és vigent i el que ja ha quedat caduc, faríem bé de romandre oberts a l’experiència sense córrer a conceptualitzar-la. Sovint la resposta que pot ajudar-nos, la creativitat que cerquem, la sortida, es troba en aquestes llambregades de consciència quan ens donem el temps per copsar-la.
És per això que adonar-se és sanador: ens serveix per endreçar la vida des de la certesa pròpia. Per discernir el que és fantasia del que és real, què és meu i què de l’altre. Per comprendre la diferència entre el que penso i el que sento. Per saber si el que experimentem pertany al moment present o ens estem quedant enredats en el passat.
