22 juny Avui voldria parlar de l’amor
No pas d’aquest sentiment que emergeix quan les coses ens van bé o del que sentim quan projectem els nostres anhels en alguna persona i ens sentim bojament enamorats.
Més aviat em refereixo a un estat més profund que es cuina a foc lent i que parla de nosaltres en moments en què la vida sembla tenir sentit. Es presenta en les diferents maneres d’acompanyar-nos quan les coses no surten com voldríem o en els moments en què vivim amb més força el que ens manca que el que tenim.
Estic parlant de l’amor que comença envers nosaltres mateixos. D’aquesta personal manera d’estar amb nosaltres quan ens sentim fràgils, vulnerables, inadequats i, fins i tot, poc amorosos.
He anat descobrint que l’amor és espai. Espai per permetre que les coses siguin com són sense pretendre impedir els canvis que la vida ens porta i també per quedar-nos quiets, sense resoldre, atents a descobrir com és la realitat en realitat.
Soc de l’opinió que l’amor podem conrear-lo, o més aviat, permetre que emergeixi. Perquè sospito que es manifesti o no, l’amor sempre hi és.
Aquest conreu conviu amb la voluntat. L’aprenentatge té a veure amb anar acceptant pors, fragilitats i vergonyes pròpies. Preteses mancances que no sabem explicar perquè sovint ens acompanyen des de temps d’infantesa i que constitueixen el nostre bagatge personal. En aquest sentit, el conreu de l’amor, respon a una voluntat de mirar i permetre, de rendició.
Fem camí en caminar, deia el poeta. Quan ens hem enfangat uns quants cops ens és més senzill començar a renunciar a aquesta persona –perfecta– que haguéssim volgut ser. I a canvi, rebem més espai, amor, per ser qui som.
Llavors és quan apareix l’altre, en realitat. O els altres. La parella, l’amic, el pare, els companys. L’altre a qui podem estimar en la mesura que disposem de prou espai perquè es comporti tal com és.
No t’estimo perquè em dónes o et necessito. T’estimo perquè ara que sé com acompanyar-me i reconec els meus límits i necessitats, puc acceptar-te tal i com ets. I l’amor s’encomana.
Conrear amor és crear espai. Romandre tranquil·lament a tocar de la por, ballar suaument amb la incertesa, abraçar la pròpia vulnerabilitat. És des d’aquesta acceptació que puc arriscar i sortir de la meva àrea de confort per trobar-te.
I aleshores compartir l’amor amb tu.
