En aigües obertes

Això de fer-se gran i acceptar els canvis que suposa, el que en diríem “envellir bé”, és tot un repte. Curiosament, te molt a veure amb fer espai a l’infant que continua ressentit. Establir-hi un diàleg i acompanyar-lo a acabar de fer els dols pel que no va poder ser i, d’aquesta manera, recuperar alguns aspectes del joc i la innocència.

En el meu cas, us comparteixo que estic recuperant algunes sensacions físiques agradables del cos surant a l’aigua. Submergir-me i tornar a eixir, aguantar la respiració, avançar de maneres creatives, millorar l’estil… Em connecta amb el gaudi i la llibertat.

En plena pandèmia, em vaig prometre aprofundir en el plaer de moure’m lliurement a l’aigua. Com un homenatge a aquell infant. Vaig començar a la piscina i després, nedant, he arribat a mar obert.

No amago que alguns aspectes em fan por; saber orientar-me i mesurar les forces em crea inseguretat però intento no capficar-me en això ni tampoc amb la fondària, ni les meduses ni en els accidents aquàtics de les darreres setmanes. Prioritzo respirar amb lentitud per compassar el meu ritme. L’atenció reposa en aquesta braçada que emergeix ara. I després, una altra. Com a la vida

Nedar al mar em permet deixar anar alguna cosa. L’oceà és tan gran i jo semblo tan petita! Respiro pel cantó que no ve l’ onada i em deixo bressolar en un batec que m’asserena.

Potser les coses són així, ara pau i gaudi, ara una onada que em tomba. Oblido l’objectiu, l’horari i les obligacions. Esdevinc aquest mar interior i obscur i l’abraço una vegada i una altra mentre se m’escola entre els braços. Semblaria que no existeix. Que no existeixo.

A cops, rendir-me. Deixar-me estar panxa enlaire, obrir el pit i cridar un Sí ben fort. Al caos i al sacseig. A la vida.

Intuir com deu ser perdre-ho tot. També la por.

I després, amb lleugeresa, ser retornada a la sorra rescatada de mi mateixa.