29 gen. Esperança o confiança?
Des d’una mirada terapèutica que vol facilitar algunes eines per realitzar aquest viatge que és la vida, m’interessa plantejar si esperar la felicitat és una bona manera d’orientar-nos…
La veritat és que esperar no acostuma a ser una bona aposta vital perquè, com diuen alguns autors(*), ens trobem separats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix. Esperar acostuma a anar de la mà de la por, de la por de no aconseguir precisament el que estem esperant per ser feliços. Aquest anhel acaba transformant-se en una exigència que pengem del futur: Quan sigui, quan tingui, quan aconsegueixi…
Tal i com la majoria de nosaltres hem experimentat sovint, el que succeeix ho fa en el present i, com no pot ser d’una altra manera, la felicitat també. A teràpia, al menys en la Gestalt que és la meva especialitat, apostem per enfocar el que està succeït en contraposició al que esperem. Sovint això ens posa en contacte amb una mancança, un buit de no sabem massa què que resulta inquietant i volem tapar amb rapidesa amb un nou desig. Aquest buit sí que és real i entrar-hi en contacte és una manera d’anar aprenent el difícil art de viure enlloc d’esperar a viure.
Aquesta manera d’enfocar-nos amb la realitat és generadora de confiança, la qual va creixent en la mesura que anem travessant la desesperació. Ja m’enteneu, no parlo pas de la confiança basada en que succeirà allò que volem (!) sinó en la que es recolza en la certesa que podrem estar amb allò que passi.
I sí, gaudirem d’una felicitat proporcional a la confiança que haurem estat capaços de generar.
(*)André Compte Sponville
