02 nov. Gestalt i treball amb polaritats. Cas pràctic.
El treball amb polaritats és un pilar de la Gestalt.
La Lorena és de Buenos Aires. Va venir a teràpia explicant que se sentia molt descontenta amb la seva vida i no suportava una sensació generalitzada d’estafa que contrastava amb les seves expectatives d’una vida feliç a Barcelona.
Tot i que parlava bé el català, li vaig suggerir que s’expressés en castellà perquè li era més senzill contactar amb el seu món emocional.
A les primeres sessions es va fer molt evident que la Lorena era molt responsable, bona companya i “molt raonable”. Aquesta darrera expressió, “soy muy razonable” em cridava l’atenció perquè l’emprava sovint per definir-se i em transmetia una mena de tensió cada cop que ho feia.
També explicava sovint que “le sucedían cosas”, petits accidents o desenllaços en els quals se situava com a objecte passiu o fins i tot amb un posat marcadament victimista. Un exemple n’era la relació laboral amb els seus superiors: se sentia irritable perquè no valoraven els seus esforços tot i que no comprenia la mala sort d’un munt d’excuses que a mi em semblaven surrealistes.
Li vaig proposar un treball de polaritats per acompanyar-la a fer-se càrrec d’aspectes no conscients d’ella mateixa.
Pel treball de polaritats, els gestaltistes emprem la tècnica de la cadira calenta. Es tracta de definir dos aspectes personals aparentment contraposats per convidar-los a seure en dos cadires o coixins diferents. Després, els animem a dialogar. La persona va canviant de posició en els coixins i això l’ajuda a integrar les dues veus o posicions que a cops, poden estar molt allunyades.
En aquest cas la Lorena va asseure en un coixí la seva part de persona “responsable-raonable” i a l’altre, una hipotètica part d’ella mateixa que assumiria l’autoria d’aquests desenllaços no volguts. Pràcticament no es reconeixia en aquesta vessant i el rebuig era alt. La va anomenar “la loca”.
Transcric un bocí d’un dels diàlegs que van mantenir aquestes dues parts i que va esdevenir revelador per a ella:
– LOCA: Estoy harta de me mandes siempre. Me agobio, no me dejas respirar. ¡No me miras!
– RAZONABLE: Tienes que ser razonable, estoy muy cansada, no estamos aquí para divertirnos.
(Loca se muestra desafiante)
– RAZONABLE (enfadada): ¿Tú que te has creído? No podemos fallar, ¡aquí mando yo!
(Loca sigue desafiante, empieza a esbozar una sonrisa)
– TERAPEUTA intervé: Què està passant? Parece que esto te gusta…
– LOCA: No es cierto que mande ella, yo tengo más fuerza.
– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo es esto?
– LOCA (manifestament satisfeta): Tengo el poder de hacer lo que quiero, de boicotearla.
– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo lo haces?
– LOCA: Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede. Y si no me tiene en cuenta, no quiero…
Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.
Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.
La Lorena venia d’un passat de repressió que havia influït fortament la seva família allà, a l’Argentina. De fet, el treball l’havia ajudat a reconèixer que havia vingut a Barcelona fugint d’aquesta atmosfera que l’escanyava, però encara no havia pogut fer-se càrrec de com jugava aquesta repressió internament.
Quan va adonar-se de com es reprimia amb l’excusa de ser “responsable i raonable” i de la força que tenia la seva part més vital, va poder abraçar parts d’ella que havia rebutjat completament.
El procés va trigar encara uns mesos fins que va poder beneficiar-se de l’energia que hi havia en l’aspecte més amagat i vital. Va canviar de relacions i també de feina. Ara se sent més viva i s’ha atrevit a ocupar un lloc de treball més creatiu i de més responsabilitat.
