Vivim temps en que desenvolupar una brúixola interna ha esdevingut necessari. Fa anys que em recolzo en la Gestalt com una manera de viure i intento, també professionalment, acompanyar des d’aquí persones que es busquen més enllà d’automatismes i laberints neuròtics.

Us comparteixo uns paràgrafs de Fritz Perls que expliquen les premisses de la Gestalt perquè penso que és una bona manera de donar-la a conèixer. Fan referència a la tècnica de l’adonar-se (awareness), i a la importància de l’aquí i ara. Les he trobat al llibre de Pedro de Casso “Mi Gestalt” que l’editorial Kairós va publicar aquesta primavera. He pensat que us podrien servir, ja que és el propi Perls qui escriu:

          Mitjançant la teràpia, el pacient ha d’aprendre a viure el present i les seves sessions terapèutiques han de ser els seus primers assajos en aquesta tasca. Per tant, la teràpia gestàltica és una teràpia de L’AQUÍ I ARA, en què demanem al pacient que dirigeixi tota la seva atenció al que està fent en el present, durant el curs de la sessió, aquí i ara […]. Li demanem que s’adoni dels seus gestos, de la seva respiració, de les seves emocions, de la seva veu i de la seva expressió facial, tant com dels seus pensaments més urgents […]. La frase central amb la qual li demanem als nostres pacients que comencen la seva teràpia i que mantenim durant el seu transcurs, i no tan sols en paraules sinó en esperit, és la senzilla frase: ARA M’ADONO […]. L’ARA ens manté en el present i ens descobreix el fet que cap experiència és possible excepte en el present […]. El JO s’utilitza com a antídot del discurs impersonal i desenvolupa el sentit de responsabilitat del pacient pels seus sentiments, pensaments i símptomes […]. El M’ADONO li dóna al pacient el sentit de les seves pròpies capacitats i habilitats, i del seu propi equipament sensorial, motriu i intel·lectual.

“Cap experiència és possible excepte en el present”

          Pel fet que el neuròtic troba difícil viure i experimentar-se a si mateix en el present, trobarà difícil atenir-se a la tècnica de l’aquí i ara. Interromprà la seva participació present amb records del passat i insistirà en parlar d’ells com si realment fossin del passat […]. Si ha de progressar cap a una plena participació en el present i fer els primers passos cap a una vida productiva, ha d’aprendre a dirigir les seves energies, això és, ha d’aprendre a concentrar-se […]. A més, la tècnica de concentració (focal awareness, l’adonar-se focalitzat) ens proporciona una eina terapèutica en profunditat més que en extensió […]. En primer lloc, aprèn el que està vivenciant realment. Aprèn com ho està vivenciant. I aprèn com els seus sentiments i el seu comportament en una àrea es relacionen amb els seus sentiments i amb el seu comportament en altres àrees.

          Aconseguint que els nostres pacients, per mitjà de la concentració, s’adonin aquí i ara de la realitat d’aquestes interrupcions, de com aquestes interrupcions els afecten, podem portar-los a veritables integracions.

          Simplement ADONAR-SE QUE UN S’ADONA augmenta l’àrea potencial d’operació […]. Tan aviat com la seva capacitat d’adonar-se augmenta, augmenten també l’orientació i la capacitat de maniobra. Llavors té millor contacte […]. Jo sóc un convençut de que la tècnica de l’adonar-se, per si sola, pot produir valuosos resultats terapèutics.

          La teràpia gestàltica té com a premissa bàsica que al pacient li falta auto-suport, i que el terapeuta simbolitza el sí mateix (self) incomplet del pacient. El primer pas en la teràpia és, llavors, esbrinar què és el que necessita el pacient […]. El pacient s’adona parcialment de les seves necessitats i pot expressar-les, almenys parcialment. Però hi ha àrees en què el pacient, o no s’adona de les seves necessitats específiques (orientació) o està bloquejat en la seva capacitat d’exigir el que vol (manipulació). Però quan aconsegueix expressar les seves exigències, les seves ordres, els seus mandats i les seves peticions de manera directa i realment dient el que vol, ha fet el pas més important […]; ara que comença a reconèixer les seves necessitats, començarà a aprendre com satisfer-les per si mateix […].

Estic d’acord amb Pedro de Casso i amb Fritz Perls que determinades preguntes clau ajuden al pacient a trobar una resposta orgànica pròpia i a estimular la seva responsabilitat:

          Aquestes tres preguntes, que essencialment són reformulacions de l’afirmació ARA M’ADONO, són:

• Què estàs fent?
• Què és el que sents?
• Què és el que vols?

I podríem afegir dues més:

• Què estàs evitant?
• Què és el que esperes?

          Aquestes són òbviament extensions de les altres tres, i totes elles serien un arsenal suficient per al terapeuta. Les cinc són preguntes que estimulen l’auto-suport […]. El llancen sobre els seus propis recursos, el porten a un reconeixement de la seva pròpia responsabilitat […]. Li donen un sentit DEL SEU SÍ MATEIX perquè van dirigides AL SEU SÍ MATEIX (self).