Som a teràpia. Podríem posar l’exemple d’un home, forner, que no gestiona bé la seva agressivitat, d’una mare jove que se sent feble i poc capaç d’afrontar els reptes de la vida quotidiana, o fins i tot el d’un xicot que no porta bé sentir-se vulnerable i te problemes de parella. Podrien ser aquests exemples o molts d’altres.

Amb molta freqüència, quan algú arriba a teràpia creu que el problema es troba fora: el subordinat que no em respecta, el fill que no és dòcil, o la parella que em demana compartir aspectes emocionals que no vull o no puc expressar.

En el procés terapèutic, les primeres passes es troben en la direcció d’afrontar el que en diem la nostra responsabilitat: A aquest forner li és difícil sostenir les desavinences i això pertany a l’àmbit de la seva responsabilitat, i podríem dir alguna cosa similar de la dona jove i el poc marge per sostenir la frustració i també del xicot i l’acceptació de la seva vulnerabilitat.

Quan deixem de posar l’accent únicament en l’exterior i assumim que tenim alguna responsabilitat en el que vivim i com ho vivim, és quan podem canviar alguna cosa.

Aquests descobriments personals acostumen a tenir, en els inicis, un component cognitiu important. Sovint, la persona que ve a teràpia considera que ja ho ha «entès» i, per tant, podrà «resoldre la situació» a base d’esforç i d’exigència. No acostuma a ser així.

De fet, aquesta exigència dificulta el procés. Costa un temps acceptar que molts conflictes es resolen deixant que la porta s’obri cap endins i per tant, cal deixar d’empènyer cap enfora, que és el que acostumem a fer. Es requereix aprendre una qualitat més receptiva, una mirada conscient i propera a l’acceptació compassiva envers un mateix perquè el xicot pugui obrir-se emocionalment a la parella o la mare jove accepti les seves dificultats amb els límits.

Darrere d’aquestes actituds automàtiques, acostuma a haver-hi dolor. El dolor del bullying viscut, de l’entorn de sobreprotecció que no ens va permetre créixer o el poc espai per l’expressió emocional quan érem petits. Per això, posar més pressió per canviar el comportament no ajuda, prou hem estat patint ja per adaptar-nos al que s’esperava de nosaltres.

I aleshores? Aleshores el procés requereix aprendre a estar en contacte i a sentir el que hem estat evitant.

Acompanyar-nos a re-sentir. Sense judici, sense pressió, permetre l’expressió i els «adonar-se» que l’acompanyen quan emprem aquesta actitud. Aquest acompanyament és, en els inicis, el paper del terapeuta. Més endavant, un cop hem integrat que en el present tot aquell dolor ha perdut força, podrem acompanyar-nos sols.

Començarà a succeir que l’agressivitat s’afluixa i el forner pot sostenir una confrontació amb el seu subordinat, que la dona jove pot sentir-se amorosa posant límits al seu fill o que el nostre estimat xicot pot compartir amb la seva parella la por de perdre-la.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

Curs d’introducció a la Gestalt (agost 2021) | Teràpia Gestalt