I tu, què ets?

M’interessa descobrir amb què s’identifiquen les persones que venen a teràpia. Em refereixo a idees, models, valors o actituds que utilitzen per definir-se. Sé que si aquesta identificació és molt forta els farà patir i els dificultarà avançar a la vida.

Quan aquesta identificació facilita un reconeixement social semblaria que no cal capficar-s’hi massa. Si soc una persona altruista, un bon pare, tinc èxit, soc espiritual, inquiet o divertit o qualsevol cosa valorada en el meu àmbit de relacions, arribo a la conclusió que soc una persona valuosa i que mereixo l’estima que em mostra el meu entorn gràcies, precisament, a aquestes qualitats. Mantinc, d’aquesta manera, una autoestima prou alta per tirar endavant a la vida.

En canvi, si amb el que m’identifico és amb la idea que soc egoista, mediocre, poc sociable o amb dificultats per expressar-me, semblaria que caldria treballar per “millorar-me” o qüestionar aquesta creença i canviar-la per una de més favorable i adaptativa socialment.

Fins a cert punt, podríem dir que el que esmento és cert. Arriba més gent a teràpia a causa d’un autoconcepte –socialment parlant– poc adaptatiu.

Però si fem una anàlisi més profunda –amb la qual estaria d’acord la Gestalt– podem dir que sentir-nos molt identificats amb el que sigui, deixa inevitablement qualitats o fortaleses fora del nostre abast i aquesta mancança no ens proporciona satisfacció a la vida.

Podem parlar del grau de neurosi o d’identificació amb determinats aspectes de la nostra personalitat. Aquests aspectes no son dolents en si mateixos, el que causa patiment és la identificació en si. Si no puc deixar de fer un paper que em condiciona i no em deixa fluir amb la vida, sigui considerat positiu o negatiu a nivell social, tindré problemes amb mi mateix.

A tall d’exemple, tant és si parlem d’una persona alegre, tipus ànima de la festa, que no té el permís intern per mostrar les seves decepcions, frustracions o tristeses; com d’una persona melancòlica amb tendència a la solitud que no pot nodrir-se del que l’envolta i es troba instal·lada en la queixa perpètua. Les dues pateixen, les dues tenen dificultats amb la vida.

Les crisis venen a qüestionar aquestes creences o identificacions que acostumem a establir en edat molt primerenca. Qui soc jo si no soc un bon amant? Un treballador excel·lent, una persona exitosa, un emprenedor, una mare perfecta, un buscador, una bona persona?

Qui soc jo, de fet, si no responc a la pregunta amb atributs qualificatius? Fer-se preguntes resulta útil. Adonar-nos amb quins aspectes ens identifiquem és una consulta que convé fer-nos periòdicament. Sobretot per adonar-nos de com canvien les respostes segons les situacions o el pas del temps.

És sanador anar comprenent que el “JO” que respon les preguntes ha de ser per força molt més ampli i inabastable que la resposta actual que ens identifica.

I, us deixo amb una pregunta: Qui és aquest que respon amb el pas del temps?