SI L’ENTRADA QUE VOLIES LLEGIR ÉS “LA RELACIÓ TERAPÈUTICA I EL PERQUÈ DE L’ENTREVISTA” CLICA AQUÍ

 

Recordo quan perseguia la Pau interior, la «maleïda Pau interior» com acostumava a dir-li. Em salvava la ironia, penso ara. Em trobava immersa en una lluita entre el que sentia i el que em semblava que havia de sentir i ni tan sols ho podia reconèixer. Això de viure en Pau, tranquil·la, és un tema que emergeix sovint, molt a teràpia amb els pacients i també amb la família i amics de prou confiança per sincerar-nos.

Aquests dies escoltava un àudio d’en Nick Arandes sobre la Pau interior i m’embadalia escoltar-lo posar les paraules a quelcom tant senzill i tant difícil alhora. Em sorprenia adonar-me com podia comprendre el que deia i, al mateix temps, reconèixer la dificultat que suposa posar-ho en pràctica.

S’acosta Nadal i, així de rodolons, emergeix allò de la «Nit de Pau» amb un significat diferent. Potser per les circumstancies que estem vivint, em dic que m’agradaria tenir com a objectiu viure totes les nits en Pau i no només la de Nadal. M’ha anat creixent el desig d’explicar el que entenc per «estar en Pau» amb les meves paraules d’ara; per allò de si acabo d’integrar alguna cosa i, de passada, per si li ressona a algú altre i li serveix.

Som-hi:

De manera planera, diria que he descobert que la Pau interior habita en els espais sense judici. Que, en realitat, no te res a veure amb el que passa o deixa de passar a la vida; amb el que tenim o deixem de tenir. Sembla senzill, oi? Doncs no ho és gens.

Ens resulta difícil perquè sovint passem per alt el «jo» que percep, interpreta i, a causa d’això, experimenta inquietuds i estats emocionals. No ens adonem fins a quin punt ens identifiquem amb ell i perdem objectivitat. No hi ha manera de veure el que senzillament ÉS si estem identificats amb aquest «Jo».

Quan emergeixen circumstàncies que etiquetem com a «desfavorables», la ment arriba presta a proveir-nos una «lectura» del que està passant. Aquesta lectura és perfectament conseqüent amb la nostra especial manera d’entendre les coses. En qüestió d’instants interpreta, jutja, aconsella i projecta diverses possibilitats de futur. És molt ràpida i molt destra.

Aquesta «ajuda» no és gratuïta. Es troba impregnada de passat i de futur i ens fa fora del present de manera abrupta. Fora del present, en realitat, no existeix res però aquest «jo» il·lusori és addicte a les seves fantasies, prediccions i càlculs de probabilitats i es nodreix de tot això per mantenir la seva consistència aparent.

La Pau interior emergeix en el moment precís en què respirem i la ment s’observa. Això és descansar en Pau. Encara que aquest moment convisqui amb emocions i sentiments, si som capaços d’observar la ment, no hi ha espai per al judici. Aleshores ens trobem amb la Pau.

De fet, aquesta pau pot tenir lloc en qualsevol moment. No cal explicar-nos que vindrà quan meditem. També pot acompanyar-nos en les nostres tasques quotidianes; n’hi ha prou amb observar com la ment es vol involucrar en el joc del judici i decidir observar-la enlloc de deixar-nos arrossegar. A mi m’ajuda adoptar una actitud encuriosida.

Enlloc d’això, acostumem a conviure amb un garbuix incessant de judicis sobre el què sentim o el que suposadament hauria d’estar passant o sentint. Una ment en continua avaluació de resultats o respostes. A la recerca d’alguna cosa exterior a nosaltres que ens permetrà descansar en pau quan l’aconseguim. I això ja ho sabeu, oi? Mai arriba. D’aquesta manera, la pau te poca cabuda a la nostra vida.

No ens han ensenyat a estar presents, però certament és possible aprendre’n.

Determinar-nos a observar la ment cada vegada que ens reconeguem funcionant en automàtic. Amb la curiositat enjogassada de descobrir com ho fem per enganxar-nos, i després esbrinar com evoluciona el joc i quina és la dinàmica. Mentre estem observant tot això, estem en Pau.

Per acabar-ho d’arreglar, acostumem a fer el judici què ens en sortim poc i malament i aleshores, la frustració està servida. Però podem aprendre a estar amb ella i incloure-la en el nostre repertori d’emocions a observar. Amb el temps, va perdent força i es va consolidant la capacitat d’observar-la amb presència.

No cal que us creieu res de tot això, no és una teoria. Podeu provar, si voleu, com és la pràctica d’observar com us sentiu quan us rendiu al que ÉS. Probablement reconeixereu algunes resistències al principi però és una via ràpida a l’experiència del present amb el que aquest porta. I aquí no hi ha patiment.

Em sembla escoltar-vos dir que això no és compatible amb la vida que portem. No estic dient que no vulguem fer determinades coses o deixem de tenir plans: Quan sorgeixi la inspiració, seguim-la, però realment no ens cal enredar-nos quan la ment comença a fabricar possibilitats de futur (ai, el control!).

Recordem-nos de portar presència. Això ja és molt! L’experiència es va donant i el futur va prenent forma però no perquè es comporti de la manera que teníem previst. Obrim-nos, ni que sigui una mica, a la possibilitat què la vida pot canviar en qualsevol moment, perquè l’experiència humana és de canvi i moviment,

La vida ens mou i el problema mai és cap a on ens porta sinó si estem vivint-la o jutjant-la.

Que tingueu unes festes de Nadal plenes de Joia i Estimació. Plenes de Pau i Esperança. I que, quan aquestes festes acabin, puguem continuar en pau.