L’aigua i l’onada

Vinc d’un estiu en què he gaudit molt de l’aigua. He nedat en rius, llacs, basses i piscines diverses, sobretot al mar.

Tinc molt presents les sensacions d’ingravidesa i de llibertat. Quan nedo i tinc la sort de relaxar-me convisc amb la paradoxa de l’aigua i l’onada.

Tal i com ho entenc, l’onada representa aquest “jo” que s’enfronta a les qüestions quotidianes amb un determinat bagatge inconscient amb què ens identifiquem. Ens capfiquem amb els objectius laborals, les dificultats de convivència, els diners, el nostre físic i un interminable etcètera acolorit amb la mirada especial de cadascú.

Hi ha dies que l’onada es suau i dies que sen’s emporta. Sovint pensem que la vida és això: un interminable llistat de desafiaments que cal anar superant com si li féssim un pols a la vida.

I certament, per mi, molts dies nedar al mar és així. El cos puja i baixa amb el vaivé de la onada; intento controlar i respirar adequadament per no empassar massa aigua salada i estic molt atenta a veure venir les meduses per esquivar-les. Em sento sòlida en un medi aliè i estic pendent de quan és moment de tornar a la sorra per poder relaxar-me.

En canvi, l’experiència “Ser aigua” és molt diferent. Per algun motiu que se m’escapa, flueixo i ja no soc un cos estrany, allà. La profunditat no només no m’espanta sinó que m’acull com un úter i el més fascinant de tot és que jo em deixo engolir. Tot esdevé harmònic, com si jo també fos aigua.

És estrany perquè aquestes dues experiències succeeixen simultàniament però sovint estic tant pendent de l’onada que no percebo el mar.

Crec que amb la vida, passa el mateix. L’experiència d’estar enfrontant-nos a tantes onades no ens permet adonar-nos en què ens sostenim. Una essència que va més enllà del cos i de l’estructura emocional amb la que acostumem a identificar-nos.

Conèixer aquest fet, que som éssers experimentant dues realitats alhora, ens ajuda a viure més presents, sense tanta por. A sentir-nos més lliures.

Nedar al mar és fer una braçada i després una altra. Mentre nedo m’agrada imaginar-me diàlegs entre l’aigua i l’onada. L’onada sempre pregunta, vol saber, inventa històries i fantasieja. Al mar no li cal res de tot això, És i prou.

I si em moro?, diu la onada. I el mar es fa un tip de riure…