L’Amor és difícil d’explicar amb paraules

Però sí que puc reconèixer les situacions en què faig una tria. Les vegades que m’allunyo de l’Amor.

Sovint, m’acompanya aquesta sensació d’estar esperant. Quan rebi la noticia, quan arribi a casa, quan sigui l’hora de plegar, quan em jubili… L’ espera és un mur que m’aïlla del present. De fet, res m’impedeix de deixar d’esperar i capbussar-me en el moment que és ara. Aquest canvi, el visc com un buit inquietant que em connecta amb una por atàvica. El que sigui per fugir de l’angoixa, la incertesa. De la por.

Agafar el mòbil per mirar l’hora i, de passada, fer un cop d’ull a les noticies, revisar aquella oferta llaminera, tornar a veure les fotos del cap de setmana i reaparèixer passat un temps amb la sensació d’haver estat en un mon paral·lel. Se’n diu desconnectar. Però de què? Qui ha triat per mi?

Quan decideixo enredar-me en el sacrifici, la culpa, la vergonya. Aquests sentiments tant nostrats en què ens agrada rebolcar-nos prou sovint com per considerar-los addictius. Això tampoc no és Amor.

Com és que no podem deixar-nos en Pau? Donar-nos el permís per romandre tranquils i conscients de nosaltres mateixos? D’estar en silenci si no hi ha res a dir?

No, no és senzill. És fàcil caure en l’exigència i això també ens allunya de l’Amor. Però potser, en nom de l’Amor, podríem començar a fer-nos preguntes. Cadascú les seves.

De fet, quan sentim la disponibilitat, aquest romandre en el “no se” es una bona manera d’obrir portes a l’Amor.