L’art de viure

A teràpia, sovint hi arribem perquè un succés inesperat capgira la realitat tal i com ens l’explicàvem. Intentem continuar amb la nostra vida però ens resulta massa difícil i res no sembla encaixar. Podria ser una definició de crisi.

La vida porta aquestes situacions. Les primeres vegades ens hi resistim tant com podem i això provoca encara més patiment. En el procés de assimilar els canvis, comprenem que la situació ens obliga a qüestionar-nos coses i que resistir-nos i patir no aporta res al procés. Anem acceptant que viure implica canviar i que aprendre a amigar-nos amb el verb “permetre” quan les coses semblen inevitables, resulta una bona eina.

És humà esperar que el que anomenem “la anomalia” o el “succés inesperat” desaparegui, s’adapti o es reabsorbeixi i tot torni a ser com era abans. Aquesta és la fase que anomenem de la negació i es troba descrita en tots els llibres de psicologia.

De fet, acostuma a succeir que aconseguim transitar el mal tràngol i descobrir que les situacions han trobat un encaix diferent, no sempre previsible.

Perquè aquesta crisi sobrevinguda, de fet, ve a crear una consciència més amplia de Ser que implica més espai, un ordre diferent i un paradigma nou. Un alliberament.

La gran majoria de les nostres dificultats vitals no són una anomalia o una patologia. Es “normal” que la Vida ens plantegi situacions a les que intentem donar resposta amb les eines i coneixements de què disposem. La nostra comprensió, de vegades, pot ser massa limitant i la realitat no pot encaixar-hi. Aleshores entrem en contradicció entre els valors i les creences de qui som o de què és la vida.

El creixement personal significa anar desenvolupant un “art de viure” on desenvolupar la compassió cap a un mateix, el respecte a la realitat tal com és i l’acceptació del que és la Vida.