30 ag. M’habito o m’evito? El procés corporal, un guiatge vital
Ja fa temps que intento veure en el cos alguna cosa més que muscles i batecs. També he après que és molt més important que la imatge suggerida per una talla o un color de cabells determinat. Amb els anys, he anat establint-hi una relació d’agraïment i a comprendre millor els seus missatges.
Quan em noto el nus a l’estómac sé que no estic tenint massa en compte les meves necessitats, o en els moments en què sento opressió al pit, recordo que em faria bé plorar perquè alguna cosa m’està produint dolor. A cops, una sensació determinada i agradable em diu que estic contenta o em sento satisfeta i m’entretinc en respirar-la per gaudir-la bé.
Després, decideixo el que vull fer amb aquestes informacions però agraeixo al cos infinitament l’avís.
Darrerament, alguna cosa ha anat canviant. El manual que havia anat elaborant no em serveix per a la versió de qui sóc darrerament. Com els canvis m’espanten, he estat un temps intentant evitar-me tot el que he pogut, encara que sé del cert que això que no funciona.
No sé si els canvis que s’acosten són bons o no, però em recordo que tot va molt millor quan no m’entesto a posar etiquetes al que m’envolta. Ara que he decidit habitar-me i afrontar què m’està passant, reconec que és molt més estimulant seguir comunicant-me i intentar esbrinar de què parlen aquestes sensacions poc conegudes.
Reconec la lluita interna entre la dona exigent que viu en mi i demana respostes amb urgència i aquesta altra, més amorosa, que ha anat creixent amb els anys i em recorda que sense pressions avanço més ràpid i que en realitat no vull anar enlloc més que on sóc.
Respirant, vaig acceptant l’atmosfera del canvi que em visita.
Hi percebo l’empremta d’alguns successos recents que m’han colpit, alguns aprenentatges que no m’he donat el temps per assimilar i el trasbals d’alguns moviments familiars que no em deixen indiferent.
En un moment precís, després d’una lleu sensació de cansament als braços, emergeix la certesa que vull deixar d’empènyer en determinades direccions. També m’adono que permetre’m sentir tot això és suficient per ara i li dono la mà a la dona impacient que em fa notar que m’acompanya.
Com els cercles que una pedra activa en una aigua quieta, sé que les respostes es prendran el seu temps en arribar. Estaré atenta.
