21 febr. Mindfulness: Natura i Consciència Plena
No és senzill trobar moments en el nostre dia a dia per obrir-nos al moment present. Amb sort, trobem una estona per practicar la meditació però després el soroll dels requeriments externs ens engoleix sense remei. És difícil mantenir un espai de retorn on recordar que som alguna cosa més que el munt d’exigències que ens planteja la vida moderna…
La natura ens ofereix un munt d’oportunitats per aturar-nos i recordar qui som tot practicant Mindfulness o Consciència Plena. El repte és conviure amb els pensaments d’una manera en què puguem sentir la bellesa del que ens envolta.
La natura és canvi, de la mateixa manera que canvia la nostra existència tot i que, de vegades, pretenguem immobilitzar-la. Observar la natura ens ajuda a comprendre la impermanència que experimentem d’una manera molt més profunda que a través del intel·lecte.
Sentir-nos el cos practicant algunes asanes de ioga sobre la terra humida pot ser una oportunitat per deixar anar tensions i preocupacions. La terra és una mare que acull el que ens és sobrer i ho recicla.
Caminar en silenci en el camí que s’enfila pot permetre’ns descobrir el diàleg entre els ocells. Quan el pensament ens allunya del present, el so de la branca que cruix ens retorna a les sensacions que ens ofereix l’escenari que ens envolta.
Mica a mica podem recuperar aquella capacitat de meravellar-nos de quan érem infants i experimentar una joia profunda. I és aquí, en aquesta experiència d’obertura que comencem a comprendre la interrelació entre les coses.
En abraçar l’alzina i notar la seva escorça rugosa a la galta reconec el sol i la pluja que l’han ajudat a créixer, veig les restes del incendi que va patir, sento les arrels immenses que la nodreixen, m’obro a compartir l’energia d’altres persones que també l’han abraçat en el transcurs de centenars d’anys…
De la mateixa manera que abraço l’alzina, comprenc que la millor forma de conviure amb aquesta emoció que potser emergeix del meu interior i em fa patir, és també abraçar-la. Em puc permetre la proposta d’aprendre a transformar aquest dolor emergent en alguna cosa que em nodreixi.
El campanar del poble assenyala les hores i aprofito per deixar-me envair per la vibració que mobilitza l’espai. Torno a recordar que la meva missió, aquí i ara, és observar, tocar, olorar i percebre la meva respiració, amb els peus sobre la terra. Miro els companys i m’envaeix una sensació de confiança, tots intentem fer el mateix, em sento part. Això em dona pau.
És l’hora de dinar i trec el pícnic que he preparat aquest matí abans de sortir de casa. Mengem en silenci i puc assaborir les textures del meu àpat i la barreja de gustos subtils que el conformen. Em sento agraïda per poder estar aquí nodrint-me amb aquest menjar…Qualsevol cosa que s’esdevé, es transforma en una ocasió per practicar Mindfulness i Consciència Plena.
Abans de marxar ens proposen una curta meditació tot contemplant la muntanya. Inspiro i sé que estic inspirant, expiro i sé que l’aire surt del meu cos. Dins i Fora. Inspiro i em veig com la muntanya, expiro i em sento sòlida. Muntanya, sòlida…Sentir és respondre corporalment al món que ens envolta i està succeint contínuament.
Aquesta capacitat de commoure’ns és la dimensió humana. Ser humans vol dir tendir ponts entre la terra i el cel, entre la forma i el buit, entre la matèria i l’esperit.
Marxo amb un fort sentiment de serenitat interior i amb la confiança de que puc retornar a mi, de mil maneres possibles. La natura és la meva aliada.
Agraeixo a Lama Tashi Lhamo i a Tich Nhat Hang les seves ensenyances.
