Quan fem res

Quan ens introvertim, silenciem demandes, expectatives i desitjos. Noticies, encàrrecs i llistats interminables de coses pendents.

Posem el telèfon en mode avió i també tot allò que semblaria urgent, en pausa. Trobem un espai intern on acomodar-nos per una estona i prioritzem allò important. Quan mirem endins.

Abaixem també la persiana de les demandes internes, l’especial maltracte intern amb què ens identifiquem: comparacions, exigències i expectatives, idees recurrents d’èxit i fracàs. Ens despullem també de les pretensions sobre com el món hauria de ser i comportar-se, així com del ventall d’estratègies que creiem haver desenvolupat per aconseguir-ho.

Potser travessem uns moments de vertigen, però després queda el Buit. O el TOT, o el que ÉS.

De fet, ja hi era! No podia revelar-se sota tot aquest fardell identitari. Es trobava emmordassat, emmanillat, tenallat, acorralat, premut…

El lledoner del jardí ha fet una fulla primerenca verda fràgil i tendra. Es troba en el límit entre el que és i no és. Com un germinat vulnerable ple de força i vida. Em corprèn.

La bellesa esclata i ho abasta tot. Tot ÉS viu vibrant i lliure. Jo també sóc tot. Ja no ni ha temps. Ni paraules