
21 oct. Quan s’acosta la tempesta
Quan s’acosta la tempesta
Em preparo per l’entrevista amb aquest home que em va contactar la passada setmana. Tot just una estoneta per conèixer-nos i veure si podem treballar plegats, escoltar què porta, veure com emergeix l’empatia i si puc confiar en un procés amb ell.
En general, tots semblem prou funcionals. Hem après a adaptar-nos i mostrar una imatge equilibrada que ens habilita per la vida diària. Però també tots acostumem a tenir algun punt feble, una ferida disposada a reobrir-se quan es donen determinades circumstàncies. Contactar-la no ens agrada, ens fa sentir vulnerables i fem els possibles per evitar-la i estalviar-nos l’angoixa que suposa.
A teràpia, va d’enfocar aquesta part que valorem com a “desequilibrada” i aprendre a mirar-la amb coratge, acceptació i respecte. Sempre ens aporta una informació valuosa, sempre suposa un alleujament aprendre a conviure-hi. I, encara que sembli contradictori, aquesta és la definició de créixer.
A tall d’exemple, a mi em descentra la impaciència quan les coses no són com esperava, un vol que es cancel·la, un dia fred i la caldera que no escalfa, un embús que no em permet arribar a una reunió important. La impotència em juga males passades.
Aquest home que tinc aquí davant es troba atrapat en un cercle de perfecció i exigència. M’explica que des la pandèmia se li han accentuat els trets obsessius i mai res és prou perfecte. Els pensaments no s’aturen i viu com un radar que s’orienta a detectar la imperfecció i a denunciar-la. No descansa.
Diferents caràcters, diferents especialitats de neurosi amb un denominador comú: determinats pensaments que se’ns emporten i ens alienen. Perdem el centre i acabem confonent-nos amb la neurosi. Això provoca infelicitat i angoixa.
El treball a fer, amb diferents tècniques i estratègies, passa per deixar de negar el que sentim, reunir el coratge per enfrontar-nos-hi, experimentar-ho i deixar que ens travessi. Arriba un moment en què és possible afluixar la identificació amb aquest jo neuròtic, i aleshores deixem de ser esclaus dels nostres automatismes i ferides . Aleshores ens sentim més lliures. I això permet viure en Pau.
Al mateix temps, a un altre nivell, anem comprenent que en realitat no som aquest jo que contínuament reacciona a allò que passa en el món, que no ens cal perdre’ns en els objectes de la consciència. Que quan s’acosta la tempesta, podem identificar-nos amb aquest altre Jo que és la font de la consciència.

Autora
Rosa Montells
Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.